Parlar amb Bonporcat

Pau arribà a casa de Bonporcat a mitja vesprada. Era una planta baixa al Barri del Crist en Aldaia. Més pareixia una xabola refeta que una unifamiliar de les que abundaven per les rodalies de València. La dona que obrigué la porta li acostà cap a l'habitació, on el vell es seia al costat del seu llit, en un butacó de mimbre. Davant d'ell, a la paret, estava el quadre. Quan Pau el va vore es quedà paralitzat. Realment era bell. Poc a poc s'assegué a la cadira que li havia deixat la dona mentre li suplicava: No el canse molt. Pau s'acostà, li ensenyà la placa i senyalà el quadre. El vell el mirà amb ulls cansats i contestà:
— Duga-se'l i deixem morir en pau a ma casa.

Pau només feu un gest d'assentiment. El vell tocà una campaneta i s'acosta una altra vegada la dona que bé podia ser la seua filla. En veu baixà li digué:
— Fica el quadre en una borsa de fem i dona-li'l a este cavaller.

La dona, acostumada a obeir al vell sense discussions, ixqué de l'habitació. El vell Bonporcat es dirigí a Pau de nou:
— Només vostè i jo sabem que un Bonporcat penja de les parets d'un museu, i que és admirat per mils de persones. Quin èxit!

Quan Pau ixqué de la casa, ja savia qué anava a fer.

Pau entrà a sa casa

Tornar Arrere